Casa seva

La va trobar de casualitat. Va posar al Facebook que necessitava un nou allotjament a Barcelona, i un amic de la universitat li va dir que havia trobat un lloc que li podia interessar. Bastant més car, però més a prop de la uni i amb servei quasi de residència: cuinaven i rentaven. Va visitar el pis i no va tardar gaire a pensar-s’ho. Va escollir l’habitació que més li va agradar (tres de les quatre estaven lliures) i després de passar l’agost a casa dels pares, cap al nou pis van fer ell i els seus bàrtuls.

Sempre deia que en aquell lloc s’hi estava molt bé i que no el deixaria fins que no quedés més remei. Desgraciadament, això va passar molt abans del que ell hauria desitjat. I quan, després de tres viatges per desallotjar l’habitació, la va contemplar buida, no va poder contenir les llàgrimes al deixar casa seva. Seva no pas perquè en fos el propietari, ni el llogater, sinó perquè així s’hi havia sentit, a gust com a casa. Casa seva. No casa dels pares, sinó casa seva. Al veure aquella habitació buida tal com se l’havia trobat a finals d’agost del 2009 va entendre, amb tota la seva cruesa, què significaven aquelles quatre parets (mai es va preocupar d’averiguar quants metres quadrats tenia). Què el lligava a aquella habitació, a aquell menjador, a aquell passadís. A aquella casa.

Hi havia fet el seu últim curs universitari, amb tres companys més d’habitació. Encara no havia acabat que ja va trobar feina. Les coses es van torçar, la crisi va arribar, una crisi llarga i profunda, el pitjor de la qual ja ha passat però de la qual, n’està convençut, encara no se n’ha recuperat del tot. De seguida aquella habitació va omplir-se d’emocions i sentiments, per més desendreçada i plena de pols que pugués estar.

Era el seu espai de llibertat. Per a bé o per a mal, ell era qui decidia què posava a la seva habitació, a on ho posava, com i durant quan de temps. Si l’encertava, era el seu encert, i si s’equivocava, era el seu error. A l’estiu hi va suar de la calor que feia, i a l’hivern li calia anar ben abrigat. Hi va passar alguns dies malalts, no massa.

Aquella habitació ara sembla buida, però no ho està. No hi ha ningú que l’ocupi, i no té roba a l’armari, ni llibres a les prestatgeries, ni ordinador ni papers sobre la taula. Ni ningú que hi dormi a les nits. Però no està buida. Hi ha tres anys de la seva vida. Ell ha viscut a d’altres llocs, però en cap d’ells hi ha deixat un tros de la seva vida com l’ha deixat allà.

I quan pensa en aquella habitació torna a plorar, perquè encara és la seva habitació (la seva casa!), encara que no l’ocupi, encara que no pagui el lloguer mensual. Encara que no el cridin al vespre perquè el sopar ja és apunt, encara que no posi una pel·lícula per veure, encara que no es quedi fins a altes hores de la matinada llegint o mirant la tele una nit perduda d’agost o un cap de setmana.

Allà hi ha viscut les emocions més importants de la seva vida, les que més profundament l’han afectat i l’han fet qüestionar algunes de les seves conviccions més profundes. Per això és casa seva. I a les nits, a casa dels pares, segueix pensant en aquella habitació. Li resulta extremadament difícil imaginar-se-la buida. Ell hi segueix veient l’ordinador. Hi segueix veient els llibres a les prestatgeries, als calaixos de l’escriptori, de la tauleta de nit. Segueix veient-hi la roba a l’armari. La merda al costat esquerre de la taula. Les bambes tirades per terra. Peces de roba damunt del sofà. Segueix veient-se estarrufat al sofà del menjador, mirant la tele o alguna de les seves pel·lícules, sol o amb algun dels companys de pis.

Sabia que havia de deixar el pis. Sabia que arribaria un dia que es buidaria. Mai s’ho va creure del tot. Anava passant cada dia com si aquell fatídic últim dia no hagués d’arribar mai. Però va arribar. I maleeix i seguirà maleint aquell maleït dia en què va haver de deixar casa seva.

I sent que li han tallat les arrels, deixat a la intempèrie, abandonat al fred del carrer, com un arbre al bell mig de la tardor que ha perdut les fulles i li queden quatre branques que el vent aviat s’haurà endut.

Sempre estarà agraït a la senyora del pis, i no deixarà passar cap oportunitat per fer-li-ho saber. Perquè allà, potser per primer cop a la seva vida, va trobar una llar on, potser per la quantitat de dolor que va haver de suportar durant la majoria del temps que hi va viure, va ser de cor i d’esperit casa seva.

One thought on “Casa seva

  1. analitzant aquesta evolució, la única conclusió que es pot arribar, coherent i perfectament raonada és que el futur que t’espera no pot fer res més que no sigui anar a millor. Així que obre ve els ulls i prepara’t, que això només acaba de començar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s