Quan jo era jove

A la vista de veure com una persona, a la feina, trencava per la meitat una pastilla de gelocatil d’un gram, he fet el comentari que jo, quan era jove i tenia molt de maldecap, prenia una aspirina efervescent i un gelocatil (650 mgr). Aquest comentari de quan era jove ha suscitat una pregunta, la pregunta de si considero que ja no sóc jove. En aquest mateix blog he escrit que jo no he sigut mai jove, afirmació que és, sense cap mena de dubte, totalment metafòrica.

Dir que jo no he sigut mai jove és una falsedat escandalosa. Perquè totes les persones, absolutament totes, han passat per la joventut (a menys que s’hagin mort abans d’arribar-hi). Per tant, jo he sigut jove, igual que la resta de la gent de la meva edat. Sobre si encara sóc jove és una qüestió purament estadística. N’hi ha que fan acabar la joventut als 25 anys (ups! ja m’he passat), com el carnet jove, d’altres als 30, i n’hi ha que l’allarguen més. Per mi la joventut és això: una etapa de la vida marcada per unes edats. Igual que les estacions comencen un dia i una hora concreta, independentment del temps que faci.

Evidentment, quan dic que jo no he sigut mai jove, ningú ha entès que jo no he tingut mai entre tals i tals anys d’edat. Igual que esperem que a l’hivern faci fred i a l’estiu calor, la joventut té associada una sèrie de trets, de característiques, que fan que a vegades es digui, d’algú, que encara és jove, o bé no sembla jove, i frases similars. Les escolto de tant en tant, i les entenc, en comprenc el significat. Però no m’agraden gaire, per no dir gens. A més a més, quan d’algú es diu que encara és jove s’acostuma a dir com un elogi, igual que el fet que algú no sembli jove s’acostuma a considerar un defecte.

La joventut està idealitzada. Tothom vol ser jove. Jo també. Jo també vull ser jove sempre. Però aclarim-nos: vull tenir les virtuts que s’associen a la joventut (no parlo de la franja de la població que és jove, sinó de la joventut com a etapa de la vida). I ja posats a demanar, cap dels defectes. Perquè la joventut també defectes. Als vint anys un es mira la vida completament endavant, tens tot el temps del món. Als vuitanta, doncs més aviat no.

Quan era un nen pensava com un nen i actuava com un nen. Ara que sóc adult, penso com un adult i actuo com un adult“. Més o menys, paraules de Sant Pau. En aquest mateix blog també he escrit que “no vaig passar l’adolescència“, “i ara en pago les conseqüències“. Sento que la meva formació com a persona no és completa, perquè d’alguna manera m’he perdut vivències, experiències, que hauria d’haver tingut en determinades edats. I ara noto aquestes mancances.

La veritat és que em sento bastant cansat, com si en pocs anys hagués envellit molt. Però al mateix temps sento que “tinc 29 anys i la impressió d’haver-ne viscut tot just la meitat“. És paradoxal: al mateix temps em sento jove i no-jove. Em sento jove perquè he viscut poc, he tingut poques experiències, una vida força monòtona, etc. Però em sento no-jove perquè em trobo cansat, a nivell sentimental i emocional. Desenganyat, diria jo, fins i tot desilusionat. En crisi, sens dubte.

Sembla que ara, en alguns aspectes de la meva vida, inicio la joventut (com quan comença a fer calor de debò i diem que ja arriba l’estiu); però al mateix temps, inicio aquesta joventut cansat i amb poca il·lusió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s