Machete i la pendateria dels crítics de cinema

Un dia, no recordo quan, però ja fa uns mesos, em van ensenyar un trailer d’una pel·lícula fictícia, Machete. El trailer realment era força bo. Al cap de bastant de temps vaig saber (no sé si perquè m’ho van dir, o perquè jo mateix ho vaig trobar), que el trailer havia tingut tan d’èxit que farien la pel·lícula. Que de fet ja l’estaven fent. La van anunciar pel 3 de setembre, i em va faltar temps per avisar a la gent de la feina de tan solemne esdeveniment. Per desgràcia es tractava de l’estrena als Estats Units, i nosaltres hauríem d’esperar fins l’1 d’octubre per anar-la a veure. Dit i fet: aquella tarda, amb el Xavi vaig anar a la Salle perquè els dos havíem d’entregar els nostres respectius projectes (ell el TFC d’electrònica i jo el TFM d’informàtica), i de tornada ja ens vam trobar tots al cine de La Maquinista. Realment la pel·lícula és genial. Si hagués de criticar-li alguna cosa, seria el final, que no em fa el pes. No com s’acaba la pel·lícula, sinó la batalla campal. En fi, és igual, no dic res més que sé que a molta gent no li agraden els spoilers.

Al cap d’uns dies, i de pura casualitat, a BTV (Barcelona Televisió) estaven fent la crítica de cinema, i quina casualitat que parlaven de Machete. La van deixar de volta i mitja. Pèssima, aquest fou l’adjectiu que van usar. Fins i tot es van atrevir a dir que no sabien quin dels actors ho feia pitjor. Detecto en els crítics una pedanteria insofrible. Em sembla que, més que qualificar pel·lícules, qualifiquen gèneres. Fa una estona el company de pis estava mirant la paròdia de la saga del vampir, que també fou durament criticada a BTV. I penso que la crítica també era exagerada. Machete és art, perquè aconsegueix innovar en un gènere (el de l’acció) on gairebé tot ja està vist. No importa que les escenes siguin creïbles o no. Importa que impactin l’espectador. Jo recordo el Xavi a la meva esquerra, disfrutant com un camell amb l’estil del Machete. Això és el que importa. Gent aplaudint durant la pel·lícula. Sabíem què havíem vingut a veure: violència en estat pur. Caps tallats. Etcètera. I vam trobar el que buscàvem, i ens vam sentir satisfets. Si a algú li repugnen aquesta mena de pel·lícules, que ho digui clarament. Jo no suporto les pel·lícules romàntiques (o de sentiments en general), i no per això diré que són una merda. Diré simplement que aquest gènere no m’agrada. Com tampoc m’agraden aquests crítics. Pedants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s