Emborratxar-se

L’alcohol és una debilitat, això és indubtable. Els seus efectes sobre l’ésser humà són absolutament lamentables. No ho dic des del punt de vista moral. Vull dir que la persona borratxa està en una situació de debilitat davant dels altres i de l’entorn. Quantes persones no han parlat més del compte estant borratxes? Justament diuen que els nens i els borratxos són els que diuen les veritats. Però quines veritats diuen els borratxos? Segur que aquelles veritats que mai voldrien que se sapiguessin, cas d’estar sobris. Veure gent rebolcant-se per terra, arrossegant-se per les parets, vomitant i dient tonteries, no fa més que confirmar les meves tesis. Per no parlar de la ressaca…

Tot i això que dic, en algunes ocasions, ho he pogut experimentar personalment, però cap com ahir a la nit. S’ha de reconèixer que les intencions eren clares des del primer moment: agafar un pedal que la ressaca durés fins dilluns. Afortunadament, això no es va produir. Però he de reconèixer que vaig explorar alguns dels meus límits. I no, no vaig vomitar, i sí, recordo tot el que va passar. Recordo el sopar d’empresa (és a dir, el sopar-borratxera d’empresa), recordo el fantàstic vi de catorze graus que vam beure (dues ampolles per a quatre persones), els dos xupitos de préssec, el mojito (era un mojito? d’això sí que no me’n recordo exactament; el que sí recordo era horrorós) que van intentar que begués però no vaig beure, i el vodka amb llimona que algú altre es va haver d’acabar (Xavi, vas ser tu, oi? Gràcies!). Espantós. No és que se me n’anés de les mans, és que m’ho van fotre de les mans!

Explico tot això no pas per emetre cap judici de valor. Em fa vergonya pensar la imatge que vaig donar (sort que no hi ha fotos). No, no em vaig arrossegar per les parets ni em vaig rebolcar per terra. Tot i que no em va faltar gaire. Va ser un sopar molt agradable, vaig riure molt (llavors només anava una mica content, pel vi), i m’ho vaig passar bé amb els companys i jefes de feina (tampoc tants, en total érem quatre). Però com va acabar la nit, doncs si pogués tirar enrere, eliminaria almenys un xupito de préssec, el puto mojito dels collons i segurament també el vodka amb llimona.

Com que vaig aconseguir retenir la consicència, la dignitat i la voluntat, al final vaig plantar-me i em vaig negar a seguir aquell pendent relliscós que m’hauria portat a una vomitera desenfrenada i una tortura de ressaca. Un taxi em va dur de nou cap a casa (Xavi, gràcies again!), i aquest matí el paracetamol ha estat el meu aliat. Llàstima perquè en tot el dia no he pogut fer res de profit (a part de passar-me dues pantalles del Warcraft II, evidentment).

I creieu-me: a les discoteques no val la pena anar-hi si no és al mando d’una companyia de la guàrdia civil.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s