Rostrum

El J. va fer un erasmus a Noruega, i al cap d’any del 2012 (o sigui, del 31 de desembre del 2011 a l’1 de gener de 2012) gent que va conèixer allí va venir a Barcelona. Jo em vaig acoplar a la festa, i gràcies a això vaig conèixer el Sigurd, un dels nois noruecs que van venir i que es va quedar a Barcelona uns dies més. Va ser ell qui em va presentar el blog que edita, Rostrum, i em va convidar a escriure-hi un article, i més endavant un altre. Ara ja estic “en plantilla”, i tinc un altre article preparant-se, i una possible idea per a un futurible article.

Mai m’han posat límits de longitud. I mira, es comença així i s’acaben escrivint textos com el meu segon article, d’unes tres mil cinc-centes paraules. És un text llarg? La pregunta hauria de ser si el text es fa llarg quan es llegeix. A Rostrum valoren la qualitat. Tal com em va dir el Sigurd, “we don’t go tabloid”. L’altre dia li intentava explicar el que significa Rostrum per a mi. I avui, parlant amb la N., em sembla que he trobat les paraules apropiades. Escriure a Rostrum és escriure a un lloc sabent que et llegiran i que no et miraran com si fossis un alienígena vingut d’un altre planeta. Em sento comprès.

Em pregunto si una iniciativa com aquella podria haver quallat aquí. Vull dir, si jo proposés a gent que conec fer un blog com aquell. No, impossible. No és necessàriament una cosa dolenta: els interessos de cadascú són els que són. Però hi ha una pregunta que em remou les entranyes. No la puc respondre, perquè per més català que sóc no conec “tota” la joventut catalana (i no he fet estudis que em permetin parlar-ne ni que sigui genèricament), i l’únic que conec de la joventut noruega és la iniciativa que el Sigurd va prendre i, amb uns amics seus, va posar en marxa. I la pregunta és: quines diferències hi ha entre les inquietuds del jovent català i el del noruec? I aquestes diferències, les que siguin, què ens diuen? Quines conclusions en podem extreure?

Ah, una última cosa sobre escriure a Rostrum. Donat el meu desconeixement de la llengua noruega, hi escric en anglès. I estic força content de veure que me’n surto prou bé. Tot i que penso que potser hauria de començar a aprendre noruec…

(el Sigurd m’ha donat permís per escriure el seu nom sencer)

J. spent some time in Norway for an Erasmus, and at 2012 New Year’s Eve (that is, from December 31, 2011 to January 1, 2012) people he met there came to Barcelona. I joined the party, and thanks to that I met Sigurd, one of the Norwegian guys who came and who spent some more days at Barcelona. It was he who introduced me the blog of which he is the editor, Rostrum, and suggested me to write an article, and another one later on. Now I am a contributor, and I am preparing another article, and a possible idea for a would-be article.

I have never been given limits to article’s length. And see, one begins this way and ends up writing texts such as my second article, of about three thousand and five hundred words. Is it a long text? The question should be if it “feels” long when read. In Rostrum they value quality. As Sigurd told me, “we don’t go tabloid”. The other day I was trying to explain him what Rostrum means to me. And today, talking with N., I think that I have found the appropriate words. To write on Rostrum is to write on a place knowing that you will get read and not looked at as if you were an alien came from another planet. I feel understood.

I wonder whether such a project could be started here. I mean, if I suggested to people I know to make a blog like that. No, impossible. It’s not necessary a bad thing: everyone has his or her own interests. But there is a question that disturbs me. I cannot answer it, because even being a Catalan as I am, I don’t know “all” Catalan youth (and I haven’t conducted the required research to being able to talk about it even in generic terms), and the only thing I know about Norwegian youth is what Sigurd, with some of his friends, began. And the question is: what are the differences between the worries of Catalan young people and those of Norwegian young people? And those differences, whatever they be, what say to us? What lessons might be learnt?

Ah, just one last thing about writing on Rostrum. Given my ignorance about Norwegian language, I write there in English. And I’m pretty happy to see that I manage to write fluently enough. But perhaps it is time for me to begin learning Norwegian…

(Sigurd gave me permission to write his full name)

Escrivint, escrivint

Al final potser sí que hauré de pensar seriosament en dedicar-m’hi professionalment. Acabo de dir una tonteria: tal com estan les coses, millor que m’ho tregui del cap. En tot cas, com un hobby. Cada cop que rellegeixo l’article que m’han publicat a Rostrum, em faig creus de com he pogut escriure un text tan llarg. Clar que una cosa és que sigui llarg, i l’altra és que se’t faci llarg al llegir-lo. Jo crec que no es fa llarg. Però clar, què ha de dir el propi autor?

A un dels companys de pis li preguntava si a la seva universitat els feien llegir. Em va dir que sí, que intentaven fer-los llegir, però ells (els alumnes, s’entén) miraven d’escapolir-se’n tant com podien. Ja no vaig gosar fer la següent pregunta: si intentaven que escrivissin. Sí, de tant en tant els fan escriure, com aquell treball que van haver d’entregar l’altre dia.

A veure, cadascú té les seves aficions, totes elles legítimes (sempre que siguin moralment acceptables, clar, aviam si ara algú s’aficionarà a les lluites de gladiadors). Els esports, per exemple, estan molt de moda. A mi no m’han agradat mai: quan anava a l’escola l’assignatura que més odiava era gimnàstica, i quan a segon de batxillerat vaig poder deixar de fer-la, la meva vida va esdevenir força més feliç. (Només de pensar en la natació em vénen esgarrifances…) Penso, però, que convindria cultivar aficions que comportin l’exercici de les facultats intel·lectuals, per dir-ho de manera pomposa: de fer anar el cos els animals també en saben. No sé si m’explico. Ep, que no em sembla pas malament fer esport! Fins a cert punt, fins i tot és saludable. Però convindria anar una mica més enllà.

A les escoles, en lloc de fer algunes de les xorrades que s’hi fan, potser més valdria la pena que fessin llegir als nens, i fer-los fer redaccions, i resums. I subratllar els llibres, per aprendre a discernir el que és important d’un text i el que no ho és. I que aprenguin ortografia i sintaxi. Penseu-ho, si voleu, d’aquesta manera: si no hi ha gent que faci servir el cap, qui farà les consoles i els jocs?

(Alguns dels) meus llibres favorits (sense cap ordre en particular)

  1. El nom de la rosa (Umberto Eco). La meva novel·la favorita. Excelsa. És, en tots els sentits, una novel·la culta. No ho dic per les llatinades que sovint hi apareixen (que també), sinó sobretot per la temàtica. Una novel·la fascinant, plena de referències a la història de l’Església en general i a la de finals del segle XIV en particular, amb doctes disquisicions filosòfiques i telògiques i l’apassionant trama de trobar l’assassí dels monjos, tot mogut per un desig de voler saber massa. L’estructura segueix les hores canòniques pròpies de la pregària monàstica, essent un monestir cluniacenc l’espai físic on es desenvolupa el noranta per cent de la novel·la. M’encantaria fer una tesi sobre la teologia en El nom de la rosa, incloent també aspectes de com entenien la vida religiosa en general i la monàstica en particular. Però ho haurà de fer algú que en sàpiga, que jo no en sé prou. Seria una tesi interessantíssima.
  2. Senyoria (Jaume Cabré). Un cop hom s’aclareix amb l’ordre dels capítols (fa una mica com en Quentin Tarantino amb la majoria de les seves pel·lícules, en què els capítols no estan ordenats cronològicament), és una novel·la trepidant. Tot i no ser una novel·la pornogràfica, té escenes dignes dels dos rombos. Però penso que no és això el més interessant d’aquesta obra, sinó els seus personatges, com el Regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, home totpoderós (després, evidentment, del Capità General de Catalunya), acaba sepultat (anava a dir una altra paraula però no voldria donar spoilers) pel xantatge d’un dels seus suposats subordinats. Una novel·la brillant.
  3. Mirall trencat (Mercè Rodoreda). Hi ha una cosa d’aquest llibre que no m’agrada: el trobo sub-desenvolupat, és a dir, que m’encantaria que certs personatges sortissin molt més i se’n sabessin moltes més coses. Però llavors parlaríem no d’una novel·la sinó d’una enciclopèdia. Abarca una sèrie de personatges durant un llarg període històric, on alguns d’ells apareixen de principi a fi, d’altres durant una bona colla d’anys i alguns tan sols de passada. No té pèrdua, de debò. Cada capítol, per si sol, és d’una bellesa extraordinària.
  4. Las leyes de la frontera (Javier Cercas). No ha sortit ni fa dos mesos. Genial. No me’l vaig empassar de cop perquè la son va poder amb mi. Que si no… Déu méu, que n’escriu de bé aquest home! És una novela escrita en forma d’entrevistes. Comences a llegir i… ja has begut oli, ja t’ha enganxat.

[continuarà…]

El silenci els avorreix

Sigui dit per endavant que els meus companys de pis em cauen molt bé i els considero grans persones. Al pis on estic ara hi estic molt bé, encara que l’habitació sigui petita com un cuchitril i tingui l’ordinador en una taula posada a un racó del menjador. Encara que hagi de cuinar, rentar, etc. Hi ha, però, una diferència bastant fonamental, i que podríem resumir d’una manera una mica simple: el silenci els avorreix. És el que dedueixo de la pregunta que em va fer un d’ells.

No sé si per educació, per caràcter o per deformació d’algun tipus (segurament que per tots tres motius alhora), a mi el soroll em molesta molt i procuro tenir-ne sempre tan poc com puc. Per això només engego la televisió si vull veure alguna cosa en concret, i no em poso música a menys que vulgui escoltar algunes peces o cançons en particular, o perquè per una feina concreta m’agradi posar-me’n. A mi el que m’agrada és el silenci ambiental. A ells, bàsicament, el soroll ambiental. Per a ells, la tele millor engegada. Tan si se la miren com si no (de fet, n’hi un que no l’apaga ni quan se’n va a l’habitació a fer feina). Ni tan sols quan hi ha una conversa. Em pregunto com poden entrendre’s amb el soroll de fons, i compadeixo aquell que vulgui prestar atenció al programa que facin amb el xivarri del voltant.

Potser per això estic tan despert a les nits, les aprofito tant com puc. Perquè no hi ha soroll (el carrer a on estem és molt sorollós, per pocs cotxes que passin fan una fressa insofrible), hi ha tranquil·litat. Pau i repòs. Silenci ambiental.

Casa seva

La va trobar de casualitat. Va posar al Facebook que necessitava un nou allotjament a Barcelona, i un amic de la universitat li va dir que havia trobat un lloc que li podia interessar. Bastant més car, però més a prop de la uni i amb servei quasi de residència: cuinaven i rentaven. Va visitar el pis i no va tardar gaire a pensar-s’ho. Va escollir l’habitació que més li va agradar (tres de les quatre estaven lliures) i després de passar l’agost a casa dels pares, cap al nou pis van fer ell i els seus bàrtuls.

Sempre deia que en aquell lloc s’hi estava molt bé i que no el deixaria fins que no quedés més remei. Desgraciadament, això va passar molt abans del que ell hauria desitjat. I quan, després de tres viatges per desallotjar l’habitació, la va contemplar buida, no va poder contenir les llàgrimes al deixar casa seva. Seva no pas perquè en fos el propietari, ni el llogater, sinó perquè així s’hi havia sentit, a gust com a casa. Casa seva. No casa dels pares, sinó casa seva. Al veure aquella habitació buida tal com se l’havia trobat a finals d’agost del 2009 va entendre, amb tota la seva cruesa, què significaven aquelles quatre parets (mai es va preocupar d’averiguar quants metres quadrats tenia). Què el lligava a aquella habitació, a aquell menjador, a aquell passadís. A aquella casa.

Hi havia fet el seu últim curs universitari, amb tres companys més d’habitació. Encara no havia acabat que ja va trobar feina. Les coses es van torçar, la crisi va arribar, una crisi llarga i profunda, el pitjor de la qual ja ha passat però de la qual, n’està convençut, encara no se n’ha recuperat del tot. De seguida aquella habitació va omplir-se d’emocions i sentiments, per més desendreçada i plena de pols que pugués estar.

Era el seu espai de llibertat. Per a bé o per a mal, ell era qui decidia què posava a la seva habitació, a on ho posava, com i durant quan de temps. Si l’encertava, era el seu encert, i si s’equivocava, era el seu error. A l’estiu hi va suar de la calor que feia, i a l’hivern li calia anar ben abrigat. Hi va passar alguns dies malalts, no massa.

Aquella habitació ara sembla buida, però no ho està. No hi ha ningú que l’ocupi, i no té roba a l’armari, ni llibres a les prestatgeries, ni ordinador ni papers sobre la taula. Ni ningú que hi dormi a les nits. Però no està buida. Hi ha tres anys de la seva vida. Ell ha viscut a d’altres llocs, però en cap d’ells hi ha deixat un tros de la seva vida com l’ha deixat allà.

I quan pensa en aquella habitació torna a plorar, perquè encara és la seva habitació (la seva casa!), encara que no l’ocupi, encara que no pagui el lloguer mensual. Encara que no el cridin al vespre perquè el sopar ja és apunt, encara que no posi una pel·lícula per veure, encara que no es quedi fins a altes hores de la matinada llegint o mirant la tele una nit perduda d’agost o un cap de setmana.

Allà hi ha viscut les emocions més importants de la seva vida, les que més profundament l’han afectat i l’han fet qüestionar algunes de les seves conviccions més profundes. Per això és casa seva. I a les nits, a casa dels pares, segueix pensant en aquella habitació. Li resulta extremadament difícil imaginar-se-la buida. Ell hi segueix veient l’ordinador. Hi segueix veient els llibres a les prestatgeries, als calaixos de l’escriptori, de la tauleta de nit. Segueix veient-hi la roba a l’armari. La merda al costat esquerre de la taula. Les bambes tirades per terra. Peces de roba damunt del sofà. Segueix veient-se estarrufat al sofà del menjador, mirant la tele o alguna de les seves pel·lícules, sol o amb algun dels companys de pis.

Sabia que havia de deixar el pis. Sabia que arribaria un dia que es buidaria. Mai s’ho va creure del tot. Anava passant cada dia com si aquell fatídic últim dia no hagués d’arribar mai. Però va arribar. I maleeix i seguirà maleint aquell maleït dia en què va haver de deixar casa seva.

I sent que li han tallat les arrels, deixat a la intempèrie, abandonat al fred del carrer, com un arbre al bell mig de la tardor que ha perdut les fulles i li queden quatre branques que el vent aviat s’haurà endut.

Sempre estarà agraït a la senyora del pis, i no deixarà passar cap oportunitat per fer-li-ho saber. Perquè allà, potser per primer cop a la seva vida, va trobar una llar on, potser per la quantitat de dolor que va haver de suportar durant la majoria del temps que hi va viure, va ser de cor i d’esperit casa seva.

Els peatges

Estava mirant el Facebook quan m’he trobat un comentari del Xavier Sala i Martín sobre el tema, i m’he posat a llegir alguns comentaris. Que consti que a mi també em cabreja que siguem els catalans els que des de sempre paguem peatges, i gairebé els únics, i entenc iniciatives com ara el No vull pagar, independentment de si són encertades o no. Però potser ens equivoquem quan demanem no pagar peatges, potser el que caldria demanar és que els altres també en paguin.

El comentari del senyor Sala i Martín es referia a la sorpresa que li causa que ningú critiqui pagar per anar en tren i sí per anar en carretera. A partir d’aquí s’han fet alguns comentaris que em semblen una mica demagògics. Penso que la majoria parteixen del fet que, des de sempre, el tren ha sigut de pagament, mentre que les carreteres no. Potser això que dic és mentida, però tots nosaltres de petits hem anat per carretera sense que els nostres pares paguessin (excepte en les autopistes de peatge) i en canvi hem pagat per anar en tren (incloent el metro).

Deia algú que, en el cas del tren, el vehicle no és teu, i en les carreteres sí que ho és. Potser per això ningú es queixa per anar en autobús. Llavors, doncs, podríem partir de la base que el que ens sembla normal pagar és per usar un vehicle que no sigui nostre. Imaginem-nos que tinguéssim trens propis (propietat de cadascú): segurament ens semblaria escandalós haver de pagar perquè circulessin per les vies. Diríem, com diem ara amb les carreteres, que la inversió per construir-les s’han amortitzat, i que el manteniment el paguem amb els impostos.

Anem per parts. Els vehicles que no són nostres, en aquest cas el tren i els autobusos, es van pagar al seu moment, i probablement la seva inversió també està amortitzada. En canvi seguim trobant lògic pagar per usar-los. El combustible? Sí, clar, els autobusos necessiten combustible i els trens gasten electricitat. I qui la paga? Si el vehicle és nostre, nosaltres. Si no ho és… doncs també ho podria pagar l’administració, que prou que paguem impostos, oi? Llavors, per què sembla lògic pagar per anar amb tren amb l’excusa que el vehicle no és nostre? I de la mateixa manera que amb els impostos es paga el manteniment de les vies (ferroviàries o carreteres), també es podria pagar el manteniment dels trens (i dels autobusos).

Per què existeixen els peatges? La resposta és bastant senzilla. Construir i mantenir carreteres costa diners. Ho pot pagar l’administració amb els nostres impostos. Suposant que pugui, evidentment. Però avui en dia, moltes vies tenen usuaris que no paguen impostos al país per on circulen. És a dir, un senyor portuguès (que paga impostos a Portugal) que vulgui anar, posem per cas, a Rússia (imaginem-nos un camioner), passarà per una sèrie de països, sense pagar impostos en aquests països, però usant les seves vies. Sembla lògic que, mitjançat el peatge, aquest camioner contribueixi al manteniment (i a sufragar el cost de la construcció, si no està amortitzat) de la via que utilitza. Ara bé, cal recordar que, a la Unió Europea, és il·legal fer pagar impostos als d’un país, però no als d’un altre. Dit d’una altra manera: si es posés peatge a l’Eix Transversal, no es podria fer pagar a tothom excepte els catalans (o espanyols, si voleu). Sí seria legal fer pagar només els camioners, per exemple.

Clar que si una administració no té diners per a construir o mantenir una determinada infraestructura, és molt probable que hagi de recórrer al peatge. Sé d’un articulista que proposava aquesta solució per a construir una via ferroviària de mercaderies, d’ample europeu, que unís la frontera francesa amb els ports catalans. El govern espanyol no la farà, el català no té diners, per tant: que una empresa privada la construeixi i que se li doni dret a cobrar peatge per a recuperar la inversió. L’alternativa és no fer aquesta via, no disposar-ne, i renunciar als avantatges que comportaria.

Conclusió: els peatges no desapareixeran, que ens quedi ben clar. De fet, d’altres països on no en tenen (o no en tenien), n’estan posant (o n’han posat). Té la seva lògica. Demanar que ens treguin els nostres ve a ser voler anar contra corrent. El que no té cap mena de sentit és que en alguns llocs tinguin unes autovies enormes, gratuïtes, per on no hi passa ningú (fins i tot autopistes de peatge que fan fallida). Però això té poc a veure amb els peatges. Té més a veure amb l’estupidesa de qui construeix infraestructures totalment innecessàries, com per exemple vies de tren d’alta velocitat que després s’han de tancar perquè transporten una mitjana de 9 passatgers per dia. De qui es creu un nou ric i ho paga tot amb diners dels altres (i no penso únicament en els diners dels catalans, també en els diners provinents de la Unió Europea). Que alguns siguin estúpids no justifica que nosaltres també ho vulguem ser.

“Anatomía de un instante”

Fa uns dies estava rondant per l’FNAC de Plaça Catalunya (avís als al·lèrgics a la pols: aneu-hi amb molt de compte. Quan vaig tornar a casa vaig necessitar dues pastilles de Celesemine) i em vaig trobar amb el llibre que porta per títol el d’aquest mateix post, escrit per Javier Cercas. Quan el va publicar en vaig sentir algunes referències a la televisió (em sembla), i em va picar una mica la curiositat, però no massa. Allà mateix el vaig fullejar, i me’l vaig endur (entre d’altres raons pel seu preu, menys de deu euros). És una joia de llibre.

Hi ha molts llibres del 23-F. Fa bastants anys (entre el 2002 i el 2004) en vaig llegir un, escrit pel llavors comandant Ricardo Pardo Zancada, un dels participants en l’intent de cop d’estat. Molt bon llibre, per cert. Però el de Javier Cercas és diferent. A tots els que us agradi llegir, als que us agradi la història, us el recomano. He disfrutat moltíssim llegint-lo, malgrat que algun capítol es fa una mica difícil de digerir. Però és sublim. Si la majoria de llibres sobre aquell esdeveniment malden per trobar culpables i establir com van succeir els fets, Javier Cercas opta per un enfocament diferent. Ep, no renuncia a oferir la seva pròpia opinió sobre el que va passar i quins en deurien ser els responsables. Però la seva mirada és, d’alguna manera, més psicològica, més sociològica. Si la resta de llibres probablement podrien ser duts a la gran pantalla, no és el cas del del senyor Cercas, que en canvi ens ofereix uns insights realment interessants, i trenca bastants mites sobre com la gent va reaccionar davant d’aquell fet i quines causes el van provocar.

Anava a oferir-vos algunes cites del llibre, però és que n’acabaria copiant gairebé la meitat. Sens dubte, una obra mestra.